Ferida, Dolor, Sanació. Maquetes despullades. Tercera edició
La triada que porta per títol “Ferida, Dolor i Sanació”, parla dels tres estats de la curació o trànsit cap a la sanació de ferides o traumes passats, normalment provocats a la infància i a l’adolescència.
És habitual, que a l’edat adulta, ens trobem amb persones o situacions que ens obren ferides o ens les reactiven. Arribat a aquest punt, el que habitualment fem és escapolir-nos, bé sigui fugint o bé sigui ignorant el dolor a partir de diverses maneres: autoenganys, addiccions…
El tema, és que arriba un moment que les ferides ja no donen treva i no les podem ignorar. És quan correm el risc que apareguin malalties físiques o mentals, manca d’energia i il·lusió per la vida… La qüestió és que ha arribat el moment d’observar la “joia” que s’està deixant veure davant dels nostres ulls.
La peça “Ferida”, simbolitza el símbol o l’inici de l’aprenentatge que es va produir pretèritament. “Dolor”, és el procés, normalment llarg, que ja fa temps vam començar a sentir, però que no érem capaces de guarir. Finalment, “Sanació”, és el desenllaç, que pot arribar de diverses maneres. Tot i que possiblement, continuarem sentint dolor, aquest esdevindrà més feble a mesura que passi el temps, si li posem consciència. Com tot, les tres peces o emocions, tenen matisos i no sempre les podem identificar de manera tan planera.
Peces finalitzades presentades a l’exposició “Present, passat, futur… Marta Córcoles” a l’Àmbit Espai d’Art d’Olot el passat 2024
Solitud i Segrest_Maquetes despullades
Aquestes petites obres representades a través del que anomeno maquetes, són emocions força comunes, intermitents. Una no s’ha de deixar portar per idees negatives preconcebudes, val més analitzar les emocions, afrontar-les i si cal acceptar-les o superar-les. Amb el davenir dels anys s’acumulen experiències que es poden arribar a comparar entre elles (no és la primera vegada que les sents i no sabies que es podien produir amb diverses graduacions). El fet de treballar-les de manera plàstica, atorga una gran avantatja i és que una imatge, si la pots entendre, esdevé molt valuosa, en si no deixa de ser un recurs per l’autoconeixement d’una mateixa.
Solitud: Primeres capes de pintura per produir les emprentes i relleus.
Segrest: Treballs de manipulació del suport i primeres emprimacions.
Ha plogut bastant d’ençà vaig iniciar aquestes dues peces, diria que a l’hivern del 2022. Així i tot, l’essència continua intacte, com no podia ser d’una altra manera. Ara ja són finalitzades, tenen més cos i ja no em parlen més. Vol dir això que hagi superat les situacions que em van provocar la urgència d’investigar sobre les emocions que em provocaven? Evidentment la resposta és no. Com podríem deixar de sentir solitud, si ens és tan vital, el segrest, ja és un altre tema.
Segrest i solitud, solitud i segrest, quina emoció esdevé primera i quina és més necessària per ser conscient l’una de l’altre.
Un segrest pot ser part del procés de maduració de l’individu. Un procés moltes vegades dolorós i en el pitjor dels casos, inconscient. La inconsciència provoca que el malestar es cronifiqui en la nostra manera de fer les coses i d’aquí a la destrucció de la capacitat de ser un mateix, amb les nostres ombres però també amb les nostres llums. El segrest és sentir que has deixat de ser tu, que t’has perdut en la necessitat d’un altre (parella, família, amics, societat …). Adonar-se que t’has emmotllat de tal manera a la conveniència d’altres persones, que has perdut la teva manera original d’esdevenir tu mateix, de veure’t a tu mateix, és el que ens diu la peça física que proposo. Un quadrat de color daurat, deformat per les cordes invisibles que el modifiquen i que traspassen la pell, exsudant simbòliques partícules de sang, advertint que la situació ha arribat a un estat perillós. Només hi ha una sortida, reaccionar, rectificar o morir en vida.
Sobre la Solitud només una puntuació. Buscada és infal·lible, una manera d’investigació bàsica per evolucionar. Imposada, una manera com un altre de morir. Mantenir un equilibri es fa urgent.
Maquetes de l’erosió_Maquetes despullades_Primera i Segona edició
El procés creatiu neix amb una idea, transita en la tècnica i brilla si abracem les nostres emocions.
Amb aquest nou projecte, inicio uns treballs sobre suport tipus maqueta, amb la incertesa si esdevindran o no peces de més dimensió.
El projecte conceptual es basa en la idea de l’erosió com iniciadora d’un nou paradigma. Podem pensar que l’erosió és un final en si mateix, un succés negatiu, jo em decanto a interpretar que és un procés en si mateix, un procés en contínua evolució, sense jutjar les conseqüències.
Preparació de suports i inici de les propostes
Personalment, la creació del suport ha de ser el més acurat possible, més en aquest cas, on no oblidem que la peça podria esdevenir definitiva.
Per aquest procés utilitzo planxes de DM i llistons de fusta de pi, encolo amb cola blanca i aplico pressió amb serjants a la part posterior de les planxes de DM.
Una vegada els llistons han estat correctament encolats a les planxes de DM i he lisat amb paper de vidre les superfícies d’aquestes, em disposo a emprimar.
L’emprimació és un procés imprescindible per tapar els microforats del DM i consistirà a o bé a fer la barreja corresponent de cola, aigua i càrrega (en aquest cas Blanc d’Espanya) o comprar Gesso i aplicar el material com si fos pintura. Ho podem fer amb ajuda d’un pinzell o un corró. Jo he aplicat l’emprimació amb pinzell perquè m’interessava que la superfície comencés a acumular certes empremtes.
És molt convenient que la superfície quedi ben emprimada i aplicar les successives capes de manera perpendicular, deixant entre elles el temps suficient de secatge. És Interessant emprimar també els cantons dels llistons. Tot plegat ens donarà un resultat molt més acurat i aquests podran ser pintats sense problemes si ho creiem convenient durant el treball de creació.
Després de quatre capes d’emprimació, lisant entre elles amb paper de vidre, vaig considerar que era suficient.
Una vegada emprimades les superfícies, comença el treball creatiu. Aquí podeu veure els moments inicials dels treballs que ens portaran a materialitzar la peça artística.
Per fi us presento el resultat final de les 3 peces “Erosió” i “Bosc Cremat”
A les imatges podeu veure les peces “Erosió I”, “Erosió II” i “Erosió III”. Cartró, acrílic i cola blanca. 37,50 x 25 cm (2023)
“Bosc cremat”. Acrílic, sorra i cola blanca. 37,50 x 25 cm (2023)
Ferrotip
El 30 de juliol, va ser un dia molt i molt especial. Vaig poder conèixer directament el ferrotip, de la mà de la Katy Riquelme i en Jordi Gómez.
En aquests dies on podem trobar diferents propostes fotogràfiques en la XIV Biennal Mostra Internacional de Fotografia a la ciutat d’Olot, aquestes dues persones, tan artistes, tan amants de la seva professió com a fotògrafs (entre d’altres enamoraments), han generat una proposta de retrat in situ a llocs emblemàtics de la ciutat: els jardins de la Casa Solà i Morales i al Claustre de l’Escola d’Art i Superior de Disseny.
Al llarg del dia van anar apareixent retrats que ens transportaven en el temps, el segle XIX, on el ferrotip es va imposar com a la tècnica fotogràfica emprada del moment. Els resultats també semblaven travessar el temps i retornar com a material poètic.
Una de les particularitats d’aquest tipus de tècnica fotogràfica, és que els models han de romandre ben quiets. Pots respirar, parpellejar, però no moure’t. Així i tot, hi ha moviments pràcticament imperceptibles que poden ser captats per la càmera, com és el cas de la prova per la qual vaig posar com a model.
Segona intervenció, aquesta vegada al Claustre de l’Escola d’Art i Superior de Disseny d’Olot.
El canvi d’ubicació, va comportar haver de preparar de nou tot el material fotogràfic i familiaritzar-se amb el nou espai. En Jordi Gómez i la Katy Riquelme, van adaptar-se amb precisió i de nou van extreure el millor dels models que van anar passant per l’espai.
La mostra va finalitzar amb la mateixa model, jo mateixa, cosa que facilita percebre els canvis entre la primera i l’última imatge. Podem apreciar els canvis de millora que es van anar produint, ja sigui pel temps d’exposició, la temperatura… variables que ja aniré consultant…
I fins aquí, us deixo amb aquesta informació que aniré ampliant a mesura que vagi coneixent més detalls. De fet, els ferrotips de la mostra, encara han de superar una sèrie de procediments, entre ells la neteja de les plaques i els envernissats.
El que si us puc dir per acabar, és que va ser un gran plaer gaudir d’aquesta personal descoberta i d’aquest autèntic regal, gràcies a la vocació, amor a la fotografia i amistat que mostren a mans plenes tan la Katy Riquelme com en Jordi Gómez.
Salut i investigació!
Sortides a plein air_Vestigis de la Garrotxa i arreu
Pont del Llierca_Vista des del camí que prové de Tortellà (Garrotxa)
El Pont del Llierca em genera certa fascinació plàstica.
El fet de poder endinsar-me en les roques que el conformen amb una tècnica que m’encanta, el grafit, va fer que volgués esplaiar-me i millorar la meva tècnica just en un petit tros de paper A5 Blistol, al temps que probava aquest suport.
Potser el paper no va arribar a facilitar-me el treball, ja que havia d’anar molt amb compte per no arrossegar part del material i això em va portar certs problemes, perquè en alguna part vaig haver de refer part de la feina; una situació tediosa en molts sentits. Així i tot, el resultat ha sigut força òptim, després de fixar el grafit amb fixador sobre el paper.
Cercar les imatges per poder desenvolupar el dibuix sense intentar mostrar-ho de manera fidedigna, però sí amb tots els elements seleccionats, comporta escollir una quantitat d’imatges amb les quals treballarem a l’estudi. He seleccionat tres grups d’elements: el pont amb la zona arborada de l’esquerra , els arbres de la muntanya en tots els seus angles i l’arbre i els matolls de la dreta.
Tortellà (la Garrotxa)_Pla de Tapioles_Detall masia i entorn
Vaig obrint nous projectes veient que el Pla de Tapioles s’ha convertit en un lloc que vaig freqüentant. En aquesta ocasió aprofito l’aquarel·la iniciada a l’estiu, per començar una de nova, aquesta vegada em projecto físicament a la masia en runes i començo a treballar una imatge per copsar-la des d’un altre punt de vista.
Com podeu veure la imatge mostra els primers passos, recerca de l’enquadrament i primers esbossos.
Volcà de Santa Margarida (Santa Pau)
En aquesta ocasió, el volcà de Santa Margarida em va resultar prou interessant per fer una capbussada al Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa. Després d’ascendir la pujada que porta al cràter del volcà, vaig cercar un lloc on poder romandre una bona estona sense que el Sol pogués distorsionar-me la visió del paisatge o generar-me massa calor.
Val a dir que la propera vegada aniré entre setmana, vaig trobar que el cràter del volcà podia ser una zona on el silenci és molt important ja que l’acústica és magnífica per bé o per malament.
Tortellà (la Garrotxa)
Tornarem amb moltes ganes per continuar el procés, tot i l’ambient idíl·lic, amenaçava pluja
Segona sessió a Tortellà
Continuació de l’aplicació de l’aquarel·la i inici de detalls de diferents tonalitats a les masses de color (muntanyes, arbres, vegetació…).
Segurament serà convenient iniciar una nova aquarel·la i deixar aquesta oberta fins el proper estiu, ja que les tonalitats aniran modificant-se dràsticament en els pròxims dies, donat el canvi d’estació. Tot dependrà de si la continuo treballant a plein air o a l’estudi. La qüestió queda oberta…
Tercera sessió a Tortellà
Gràcies a un bon amic, que em va fer la puntualització que el paratge on desenvolupo aquest petit projecte pictòric, és el Pla de Tapioles, puc parlar amb més rigor geogràfic i facilitar aquesta informació, que m’havia passat per alt.
En aquesta ocasió, he començat a aplicar ombres per tal de millorar els matisos i crear profunditat i volum. L’aquarel·la va prenent de mica en mica, la corporeïtat que les masses en sí no ens poden transmetre. És d’aquesta manera que es va conformant un treball d’una concentració extrema en la qual constantment s’estan prenent decisions i amb la que, per anar bé, s’ha de treballar en conjunt. És per això que el treball es fa lentament i sembla que no s’avanci gaire d’una sessió a un altre. Un factor també a considerar, és que en aquest raconet de món, on m’assec a partir d’una hora del matí és impossible romandre sense un para-sol, així que el temps d’estada normalment acabi sent curt, ja que tampoc es pot assistir a la sessió molt aviat perquè les llums poden ser difoses i les ombres inexistents. Total, que la llum i el temps corren en contra i es fa el que es pot.
Enrera queden aquells dies, on no s’havia de què em rodejava (bé, tampoc del tot), però ara sé del cert, que aquests dies de fraternal i càndida companyia natural, m’envoltaven entre altre vegetació: alzines, olivaretes i algun roure martinenc despistat, a banda de pit-roigs i altres cantaires. Al fons, a la imatge, el mas abandonat, amb parets abrigades per heures, dos imponents plàtans (aquí li diem així), algun freixe, esbarzers i setembrines.
I jo, una dona feliç, perquè el solei em va acompanyar i el paisatge encara no ha canviat gaire des de l’última vegada i he pogut continuar i endinsar-me novament en l’aquarel·la, la vida que palpita, la Natura.
Quarta …
Continuo treballant en aquest petit projecte, val a dir que m’encanta anar al Pla de Tapioles i continuar aprofundint en la il·lustració que tinc entre mans. En aquesta ocasió, evoluciono amb el treball de contrastos i ombres per aconseguir copsar la imatge tridimensional. També he anat afegint detall al primer pla.
Treballs des de casa…
He anat treballant a casa a partir de diferents imatges fotogràfiques captades en diferents estacions, el que es tradueix en fer una mitjana de diverses llums i ombres per assolir el màxim de fidelitat a la imatge que l’ull pot reconèixer.
Llançà (Costa Brava – Alt Empordà)
Carregar el material d’aquarel·la per penya-segats, però amb camins encisadors, banyar-se i després dibuixar imatges impressionants, és una experiència amb recompensa immediata.
Besalú (la Garrotxa)
Besalú és un poble on tornar i tornar a dibuixar, on trobar autèntiques curiositats. Aquesta vegada, el vestigi de la mola del Molí d’en Subirós.
Madremanya (Gironès, limita amb el Baix Empordà)
Quan executes una aquarel·la, penses en el futur: prens decisions aplicant el color de clar a fosc, l’aquarel·la més o menys aigualida. El marge d’error és molt limitat si ho comparem amb altres tècniques, però, en canvi els resultats més o menys acabats poden ser més ràpids.
Pont de Llierca (la Garrotxa)
A la Natura t’inspires, anotes, fas fotografies… a l’estudi crees la peça o la il·lustració amb el caràcter que li vols donar, extreus les parts supèrflues, aquelles que consideres que no sumen, generes el teu estil personal.
Fàbrica de Paper Isidro Zapater
Una mica d’història…
L’encàrrec de la il·lustració científica, té com a origen a Domingo Zapater i els seus germans, familiars directes d’Isidre Zapater, besavi d’aquests i últim dels propietaris industrials de la indústria paperera ubicada a la localitat de Beceite a la comarca de Matarraña (Teruel), al costat del riu Matarraña.
Localment, els habitants de Beceite van rebatejar la fàbrica, amb el sobrenom de l’Isidro Zapater Martí, en Solfa. La Fàbrica de Solfa, per la casa familiar Solfa. Solfa per una il·lustració d’un àngel amb una arpa amb notes musicals, dibuixada a l’escala principal de la casa familiar. No puc deixar de pensar que amb aquesta làmina i motiu d’aquest escrit, potser estem tancant un cercle.
Amb l’excusa dels noms que va anar adquirint la indústria paperera, hi ha inclòs a la dreta de la làmina, una petita llista dels diferents propietaris industrials, així que entendrem el pas del temps (del segle XIX al XX), i les diferents generacions que s’hi dedicaren.
Motiu final de l’encàrrec d’il·lustració científica
El motiu de l’encàrrec es va originar per la necessitat de crear una composició sobre plaques ceràmiques que havia d’esdevenir un mural decoratiu. El color de la il·lustració científica en blau, s’havia d’inspirar en les plaques ceràmiques populars, “Ceràmiques de Teruel” que feien servir l’òxid blau cobalt.
Vaig considerar important realitzar una il·lustració científica acurada, no a l’estil popular de les “Ceràmiques de Teruel” (una mica tosc i imperfecte, però amb gran personalitat en formes i elements decoratius d’arrel musulmana i mudèjar) per tal que el traspàs de la il·lustració a un altre medi (el ceràmic), ja de per si més complex, pogués basar-se en un estil més neutre.
La realització del treball sobre ceràmica es va assignar al “Taller ceràmic Alicia Guerrero” (Màlaga). En aquest taller treballen amb plaques de 15×15 cm, per tant, entre totes les parts, vam pactar que el mural decoratiu havia de ser de 30×45 cm. La tipografia Gloucer MT Extra Condensed, utilitzada a la il·lustració científica es va concretar amb l’Alicia Guerrero.
S’està projectant, que les plaques ceràmiques siguin emmarcades en ferro, per un ferrer de la zona de Beceite, generant un mural decoratiu i commemoratiu que es podrà ancorar a la paret.
Treball d’investigació
Per portar a terme l’encàrrec de la il·lustració, vaig valer-me d’una idea iniciada pel doctor en Arqueologia Prehistòrica Xavier Carlús, amic de la família Zapater i de imatges, explicacions i anècdotes que vaig anar demanant a en Domingo Zapater i que ell em va anar facilitant molt amablement.
Jo mateixa vaig cercar material fotogràfic d’altres indústries papereres ara museïtzades i vaig documentar-me visitant una que precisament tenia molt a prop, el Molí paperer de la Farga a Banyoles, on actualment “Sastres paperers” produeixen paper de manera artesanal i imparteixen tallers per donar a conèixer la tècnica. “Sastres paperers” es va crear el 2014, però tenen moltíssims més anys d’experiència i història, perquè encara produeixen la marca “Aquari”, paper originari del molí d’en Toni Sardà del carrer Fortià a Banyoles.
Imatges de l’il·lustrador Ton Lloret, amb motiu del fulletó didàctic fet pel Museu Molí Paperer de Capellades (Capellades), em van ajudar per entendre millor els usos de la maquinària i la posició de les figures que hauria de representar treballant a la il·lustració de la Fàbrica de Paper d’Isidre Zapater.
Les tines, l’assecador i fins i tot la indumentària, són una representació força fidedigna de la realitat, ja que es conserven vestigis i fotografies de l’època que hi donen fe. En canvi, la roda de molí, és una adaptació inspirada mig en els vestigis trobats a la fàbrica de Beteice, mig en una de les rodes de molí del Molí de la Farga, que tot i trencada i en desús, encara conserva força l’estructura.
Per últim la premsa, està extreta de la prensa que sí existeix al Museu de paper d’Amalfi, un museu que porta el nom del municipi on és situat, Amalfi, a la provincia de Salerno, Itàlia.
La premsa original de la fàbrica d’Isidro Zapater, va ser desballestada i es desconeix on va anar a parar, de fet no queda un sol vestigi que ens pugui donar cap tipus de pista ni del seu tamany ni de l’època de construcció i evidentment dels seus components.
El mural ceràmic
Ja per acabar només cal afegir, la imatge del treball realitzat pel Taller de ceràmica Alicia Guerrero. Com podeu comprobar, per iniciativa de la família Zapater, es va modificar alguns elements de la composió original de la il·lustració (llistat de propietaris industrials i data), detalls que no alteren la composició, ni l’equilibri de la peça i a nivell pràctic millora la visualització del text a més distància i la realització del treball amb òxid de cobalt aplicat de manera manual.
Per a la realització de la il·lustració científica, es va tenir en compte, els punts de tall de les plaques ceràmiques, aquests talls, no podien coincidir amb punts sensibles, com ara una mà o la cara d’un personatge. Això marcava la composició i disseny de la làmina i a la postproducció de la il·lustració va generar una dificultat afegida que sembla que finalment es va poder salvar acceptablement.
El treball de dibuix ceràmic, es va generar amb aplicació d’òxid colorant de cobalt i esmalt transparent (augmenta la intensitat dels òxids minerals i en el cas del òxid de coure i ferro, altera els colors) sobre plaques ceràmiques que després es van coure a 980 º.
Projecte acabat definitivament…
Finalment, després d’algun temps, tenim el mural ceràmic decoratiu emmarcat amb ferro i ben ancorat al llindar de la porta de la qual havia sigut la Fàbrica de Paper d’Isidro Zapater. Fotografies: Domingo Zapater
The Dig (2021)_Història de les excavacions dels túmuls funeraris de Sutton Hoo
Si us agrada l’arqueologia, ni que sigui una mica, no deixeu de veure la pel·lícula The Dig.
Dirigida per Simon Stone, està basada en la novel·la que porta el mateix títol, escrita el 2007 per John Preston, on l’autor reescriu la història dels descobriments de l’enterrament més sumptuós de l’Europa mitjaval a l’estadi inicial.
La trama gira al voltant d’una actriu i un actor genials, com són Carey Mulligan (Never let me go, El gran Gatsby …) en el paper d’Edith Pretty i Ralph Fiennes (El paciente inglés …) interpretant a Basil Brown.
Dades reals sobre l’excavació a Sutton Hoo
Edith Pretty era la terratinent propietària de l’extensa finca campestre Sutton Hoo en Suffolk prop d’Ipswich (Anglaterra), qui va tindre la visió d’excavar els túmuls funeraris situats a la seva pròpia finca. Basil Brown, l’arqueòleg aficionat autodidacta local, qui recomanat pel curador del Museu de la Corporació Ipswich, Guy Maynard, va ajudar l’Edith Pretty a començar amb el treball d’excavació.
Pretty va supervisar les excavacions ella mateixa durant dos anys, fins que, i superant totes les expectatives, el fruit de la seva intuïció va resultar sent “un dels descobriments arqueològics més important de tots els temps”, segons paraules del curador del Museu Britànic.
Dibuix del túmul funerari número 1 al diari de Basil Brown, abans d’iniciar les excavacions
Vista aèria del cementiri de Sutton Hoo, amb 18 túmuls funeraris en total a 500 iardes (uns 457 m) de l’habitatge d’Edith Pretty
Un descobriment que canviaria la història coneguda de Gran Bretanya
L’excavació va esdevenir el descobriment d’un vaixell que feia de cambra mortuòria, amb un aixovar funerari espectacular. L’enterrament havia de ser d’una persona molt important, tant els enterraments en vaixells, com la dotació de l’aixovar, eren poc comuns i això va fer pensar que possiblement era d’un rei anglosaxó, del qual només es va trobar un espai amb forma humana a causa del sòl tan àcid de la zona.
El suposat rei va morir a principis del segle VII, durant el període anglosaxó, quan encara Anglaterra, no existia, però sí regnes en guerra més petits que es fusionarien en un de sol tres segles després. Existeix la hipòtesi que l’ocupant de la tomba, podria haver sigut, dins dels candidats més populars, Raedwald, qui va governar el regne de l’East Anglia per aquella època.
Val a dir que a finals dels vuitanta i principis del noranta, a l’última missió arqueològica, un grup d’experts va datar que el vaixell havia estat enterrat concretament, entre els anys 640 i 670, gràcies a les monedes trobades a la cambra funerària, corroborant la data de la mort del rei i l’època del seu regnat.
La tomba de Sutton Hoo, reescriu la comprensió d’una època que prèviament s’havia entès malament. Es pensava que la Gran Bretanya postromana, havia entrat en una ‘Edat mitjana’, on la civilització havia declinat en tots els aspectes, però l’enterrament de Sutton Hoo “encarna una societat d’assoliments artístics notables, sistemes de creences complexes i grans connexions internacionals , això, sense fer esment a l’immens poder i riquesa personal”.
Amb aquest descobriment, s’ha pogut conèixer la història dels primers anglosaxons des de l’èxode romà (al segle V) fins a la invasió vikinga (a finals del VIII).
Excavació del vaixell (27 m de llarg). L’acidesa del sol i el temps, varen destruir completament les restes orgàniques del vaixell. Podem veure les marques de la fusta deixades a terra. Gran part de l’aixovar es va poder recuperar perquè havien estat creats amb materials nobles com or o plata
El destí de l’aixovar funerari i el seu contingut
A partir d’una investigació feta el mateix 1939 sobre la manera de trobar el tresor, es va determinar que aquest, pertanyia a Edith Pretty. Poc després, el va donar íntegrament al Museu Britànic.
Segons algunes fonts, durant la Segona Guerra Mundial, el Museu Britànic va haver d’amagar les seves col·leccions al metro de Londres i evidentment, el tresor de Sutton Hoo, va acabar corrent la mateixa sort fins acabada la guerra. L’any 1945, es van traslladar definitivament al Museu Britànic i allà, passats sis anys es van començar a estudiar.
La cambra funerària, contenia un equip militar complet, d’altíssima qualitat, com un casc de ferro amb incrustacions d’or, plata i coure, que malauradament no va sobreviure gaire bé a l’àcid del sòl, una espasa amb empunyadura d’or ricament decorada amb incrustacions de granat, mànec consistent en un bloc de ferro recobert de fusta i fulla de ferro a més d’una singular i luxosa cota de malla. Teixits i tresors de la més alta qualitat, com ara coberts bizantins, sumptuoses joies d’or, un instrument de fusta amb joies, un luxós conjunt de banquet, un cofre ricament decorat amb tapa de marfil que tampoc va sobreviure al sòl de la regió, monedes d’or, entre altres pertinences del difunt.
Els articles de metall van sobreviure millor al sòl àcid que els orgànics com els teixits, la fusta o el mateix cos del difunt, que van desaparèixer completament. Això últim va generar especulacions sobre la possibilitat que el vaixell de Sutton Hoo, no era l’últim lloc on reposaren les restes mortals d’un rei, sinó que en realitat era un cenotafi, una tomba buida o monument generat per honorar a una persona, les restes del qual serien a un altre lloc.
Sort que una anàlisi posterior i més recent, detectar fosfat al sòl, indicador que efectivament un cos humà reposà allà, perquè no sé com s’haguessin explicat el perquè de l’empremta de la forma humana deixada a la cambra funerària.
L’aixovar funerari de Sutton Hoo ens diu molt sobre la personalitat del difunt. Els que el van plorar, van escollir i organitzar l’aixovar funerari al voltant de la cambra funerària d’una manera significativa, per tal de donar missatges que ens pot donar molta informació sobre la possible identitat i estat de la persona morta a la societat: com a líder poderós, ric, generós, connectat amb el món en general i el gloriós passat romà. La disposició trobada de l’aixovar, deixa una empremta molt poderosa del que volien que es llegís en traspassar els límits entre la vida i la mort.
Imatge parcial del casc de Sutton Hoo. Ara com ara, només s’han trobat quatre cascs anglosaxons
Al Museu Britànic hi ha una recreació de com podria haver sigut el casc en realitat. Tot sembla apuntar que podria ser un casc més ornamental o cerimoniós que pràctic, per la sumptuositat dels components i la poca efectivitat que podria suposar en estat de lluita
Segons el Museu Britànic, aquest objecte és una sivella de cinturó d’or, ricament decorada amb incrustacions de niel, amb detalls entortolligats zoomorfs
Per què en algun moment s’ha d’acabar…
El visionament de la pel·lícula, excusa perfecta per parlar del descobriment de Sutton Hoo, ha sigut com una petita lliçó documental sobre l’excavació de túmuls funeraris (segur que d’això els arqueòlegs professionals em poden fer una crítica) a una l’Anglaterra a punt d’entrar en la Segona Guerra Mundial i toca molt directament, un tema delicat que es basa en l’autoria de l’excavació i en la injustícies que es podem cometre, si els fets no són del tot ben documentats o documentats d’una manera parcial.
Si bé sembla que la perícia, perspicàcia i la professionalitat de Basil Brown va ser cabdal en l’excavació, d’això, que si bé es fa ressò a la pel·lícula, malauradament no va ser tan acceptat en vida de l’arqueòleg.
En tot cas, avui en dia, està clar que la història ha anat posant les coses al seu lloc i ja es considera que aquell 1939, Basil Brown va fer el descobriment més famós de tota la seva carrera:
“quan va escombrar el sòl de Suffolk i va revelar la tomba de l’alta edat mitjana intacta més rica d’Europa. Més que una tomba, un monument funerari espectacular a una escala èpica (…)” i a més va fer un treball, junt amb altres arqueòlegs tan bo, “que els seus resultats van transformar la nostra comprensió d’aquest moment a la història i les vides i creences de les persones que van viure en aquell moment”. En opinió de Sue Brunning, aquest és el resultat més valuós.
Finalitzo aquest recull també amb les paraules de Sue Brunning on diu:
“les imatges d’altíssims salons de fusta, tresors lluents, reis poderosos i funerals espectaculars en el poema de l’anglès antic Beowulf ja no es podien llegir com a llegendes: eren realitat”.
John R.R. Tolkien es va inspirar en l’obra Beowulf, per fer-la servir de context mitològic per a les aventures descrites a la Terra Mitjana, al Senyor dels Anells, així que, no deixeu de veure pel·lícules bones i inspiradores i si s’escau, després estireu del fil de la Història …
Bibliografia i imatges
Per saber molt més i conèixer les fonts d’aquesta entrada al blog:
Molt i molt recomanable adreçar-se a la web del British Museum (a sota, veure a l’enllaç), on la Dra. i curadora del museu Sue Brunning, fa un treball d’investigació i divulgació excel·lents. A més a la web, es pot trobar Potcash i un espai que es diu The corner, on a través de vídeos podeu gaudir d’una divulgació exhaustiva, amena i amb un estil personal molt característic (per ara en V.O. en anglès sense subtítols). També podeu visitar de manera virtual la sala 41, on estan ubicats els objectes del descobriment.
Totes les imatges i gran part de la informació recavada en aquest recull l’he trobat en aquests enllaços:
- britishmuseum.org/about-us/british-museum-story/people-behind-collection/edith-pretty
- britishmuseum.org/collection/death-and-memory/anglo-saxon-ship-burial-sutton-hoo#photos-of-the-excavations
Alguna informació complementària ha sigut extreta de l’article completíssim, que porta per títol: El Sutton Hoo, un buque anglosajón con un tesoro oculto al diari La Vanguardia, escrit per Javier Martín:
- lavanguardia.com/historiayvida/historia-antigua/20200801/27160/sutton-hoo-buque-anglosajon-tesoro-oculto.html
La dada de John R.R. Tolkien, apareix a Wikipedia i aquesta al seu temps déu la informació a: North, Richard; Allard, Joe. Beowulf & other stories: an introduction to Old English, Old Icelandic and anglo-norman literatures. Pearson Education, 2007, p.63. ISBN 1405835729
Albirats_Fauna a Banyoles
Entrada atemporal d’aquells animals que vaig albirant a Banyoles
Ànec collverd (Anas platyrhynchos), molt abundants a l’estany i als recs de Banyoles
L’11 de febrer, vaig poder gaudir d’una experiència ben curiosa que em va animar a començar a escriure aquest article. Després, ja ens ho sabem, tot és començar i no parar d’esbrinar més i més coses, en aquest cas, dels ànecs collverd. Si bé estem acostumades i acostumats a veure a l’Estany de Banyoles a aquestes aus aquàtiques, no per això, deixen de semblar-me criatures fascinants (i ara encara més).
L’ànega collverd, protagonista de la meva mirada escrutadora, em va regalar una sèrie de postures, que vaig aconseguir captar fraim a fraim (a sota a la galeria, faig un resum), fins a esdevenir pràcticament una postura iòguica (perdoneu, no he pogut deixar de pensar-ho d’ençà que la vaig fotografiar, és que jo també la faig, amb algunes diferències, evident).
L’ànega se n’anava arraulint de mica en mica sobre si mateixa fins a quedar-se sobre la pota dreta i després ben quieta, obria i tancava lentament els ulls, imagino per saber que feia una humana allà palplantada ben quieta també, en una postura que ja m’hagués agradat que algú captés per a mi.
Després l’ànega collverd va desfer la seva postura i grallava constantment amb petits intervals de descans. Al principi vaig pensar que cridava als seus pollets i que aquests no la seguien perquè algun depredador (no humà en aquest cas) com ara, una mostela (Mustela nivalis), un gat mesquer (Genetta genetta), un mussol (Athene noctua), una guineu (Vulpes vulpes), inclòs un visó americà (Mustela vison), se’ls havia cruspit.
L’ànega collverda, s’anava mirant i grallava en direcció als joncs de la riba de l’estany
Vaig consultar el període de posta de les cries i vaig esbrinar que aquesta és a partir de març, ara som al febrer, els aneguets encara no existeixen. A qui cridava l´ànega collverd amb aquells gralls tan insistents?
No sé, no he acabat de treure l’entrellat, la veritat és que mirava constantment als joncs, que és on construeix el niu, però potser cridava la parella mascle collverd, que tampoc apareixia per enlloc.
Dimorfisme sexual, més o menys…
Com ja molts de vosaltres sabeu, l’ànec collverd té un dimorfisme sexual molt acusat. Per una banda, el mascle està donat d’un plomatge iridescent des de el bec fins a l’esquena, a més d’unes plomes arrissades sobre la cua, el pit gris platejat i una franja blava lilosa vorejada de blanc a cada banda de les ales. L’ànega collverda també té aquesta preciosa banda a cada costat, però el seu plomatge és marró mate.
Evidentment els preciosos colors dels ànecs collverd mascle, atrauen la femella en el temps d’escollir parella, sobre el gener o febrer. El color de la femella collverd és necessari per a intentar passar desapercebuda, sobretot quan és més vulnerable, concretament en el temps de posta (primavera) i cria. Normalment l’ànega collverda, construirà el niu entre els joncs, al mateix lloc on ella va néixer, i portarà al mascle que l’ha fecundat fins a aquest, per tal que protegeixi el territori, en la mesura de les seves possibilitats.
Els dos primers són mascles, la que va al darrere, és la femella. Fotografia: www.hippopx.com
El dimorfisme sexual serà menys acusat entre els dos gèneres, curiosament en el moment en què la femella farà la posta. L’ànec collverd perdrà o modarar aleshores el seu plomatge verd característic i prendrà l’aspecte de la femella. A més durant aquest temps no podrà volar perquè perdrà totes les plomes de la cua de cop. Aleshores podrem diferenciar el gènere, sobretot pel color del bec, d’un groc verdós als ànecs coll verd mascle.
Imagino que aquesta estratègia deu afavorir que la femella no sigui tan atacada pels carnívors, millorant l’èxit de la cria dels ànecs collverd fins a l’edat adulta, en la qual puguin aconseguir reproduir-se.
Les femelles reemplacen totes les plomes, obtinguen de noves, una vegada que els petits ànecs surten de l’ou. Els ànecs collverd tornaran a recuperar el seu plomatge verd irediscent a principis de la tardor, just a l’arribada de la nova temporada de festeig.
Aprofitem per parlar d’una activitat molt comuna a casa nostra i gens saludable per als ànecs collverd, donar-los de menjar pa
S’ha de dir que és molt agradable alimentar als ànecs, veure com s’apropen i com es relacionen, han arribat a ser pràcticament animals domèstics. A les fotos de més amunt em trobava a menys de metre i mig de l’ànega, mentre ella feia la seva ben tranquil·la.
Inicialment, des del meu punt de vista i crec que molts estareu amb mi, als ànecs salvatges no se’ls hi hauria de donar menjar de cap mena, perquè en el cas de l’Estany de Banyoles, viuen en un espai on es poden autoabastir de manera natural i saludable.
Tots sabem, que als ànecs els hi agrada molt el pa, però no els alimenta i els atipa. Donant-li pa als ànecs, els hi podem provocar problemes de desnutrició, donat que poden deixar de buscar i menjar aliments que sí que els aporten els nutrients necessaris per viure. A més el pa també pot provocar que els ànecs s’engreixin per la ingesta de carbohidrats que no necessiten.
Ànec mut (Cairina moschata). Un cas d’enfermetat “d’ala d’àngel”, per una ingesta excessiva de carbohidrats i proteïnes en edat de creixement. L’ànec es pot veure afectat per un creixement deficient dels ossos de les ales, provocant que aquestes aus no puguin volar, esdevinguen més vulnerables davant de depredadors i fent que no puguin seguir al grup en cas que siguin aus migratòries.
Aquesta malaltia afecta principalment a aus aquàtiques, com ara cignes (Cygnus), oques (Anser anser) i també pot afectar a algunes espècies d’ànecs.
Fotografia: Rocío Salgado
Els ànecs salvatges (perquè aquests ànecs collverd, en realitat, ho són), com el domèstic, són omnívors i mengen plantes, llavors, algues, insectes, com ara caragols i bavoses, petits peixos i aliments per l’estil i no tant per l’estil, perquè també ingereixen petites pedres que els ajuden a triturar i així digerir el menjar a dins de l’estómac, perquè, cosa evident, els ànecs no tenen dents per mastegar.
En tot cas i perquè de vegades, ens agrada apropar a la mainada als animals o bé nosaltres mateixos gaudim amb aquesta pràctica i més amb els ànecs collverd, que són tan sociables, no podrem o no voldrem evitar, proporcionant-los menjar.
Sabent, tot el que ja sabem i si així i tot, volem donar-los menjar, almenys coneixem què devem oferir-los i que no:
Li podem donar menjar sense afectar a la seva nutrició, aliments que per altra banda, segurament tindrem al rebost de casa nostra, com ara: blat de moro, avena, arròs (cuit o no), qualsevol barreja de llavors per a aus, pèsols i blat de moro (si els tenim congelats li podem donar una vegada descongelats), enciam a trossos…
No li donarem menjar: crispetes que van sobrar (cosa difícil de creure) del dia que vam fer sessió de cinema casolà, ganxitos, patates fregides, galetes, aliments ensucrats com ara dolços, xocolates o refrescs (això és gairebé terrorisme ecològic i si esteu llegint això dubto molt que feu aquest tipus d’accions) ni evidentment, pa, que evitarem encara que sigui integral o amb llavors.
I ja que abans ha sortit el tema de la mainada i l’acostament als ànecs i a altres aus, que també s’apropen sense problemes a nosaltres…
De vegades et trobes mainadeta que no es que volgui donar menjar a les aus, sinó que interactua amb elles d’altres maneres. Estic esbrinant, perquè ho fan i el que trobo més engrescador, preguntant-lis directament a les nenes i als nens (aquests dies per telèfon):
Candela (4 anys): La Candela viu a Barcelona i allà es troba constantment amb coloms (Columba livia) al voltant dels parcs que freqüenta o al mig del carrer. A la pregunta de per què corre darrere dels coloms, ella contesta que ho fa “perquè jugo amb elles i les persegueixo per fer-les volar” i a la pregunta de si són amigues o no, contesta “sí que són amigues meves” i després comença a fer sorolls i a córrer amunt i avall de l’habitació, sembla que el record de les seves amigues, li han fet venir ganes de continuar jugant al carrer amb elles. No vull pensar si els coloms, comencessin a perseguir-la en ella, crec que li preguntaré.
Un colom West of England Tumbler detectat al pard del Turó de la Peira a Barcelona, durant aquesta setmana, al costat de coloms comuns (Columba livia).
Fotografia: Míriam Córcoles
Marc (3 anys): En Marc viu a la Garrotxa i li agrada l’aigua i si pot li agrada visitar als ànecs i a les aus de l’Estany de Banyoles. De vegades se les mira curiós i observa silenciós el que fan, però d’altres vegades les persegueix i les crida perquè corrin i al final es llencin a l’aigua. Evidentment la Sílvia, la seva mare li diu que no ho faci perquè els animals s’espanten i no els hi agrada. En Marc contesta a l’interrogatori de maneres vario pintes: diu que ho fa primer “perquè tinc por”, però tot seguit afegeix “les persegueixo i punt!” i allà s’acaben les preguntes perquè ja està per altres qüestions impostergables.
Afegir que la Sílvia, em fa una reflexió que em sembla molt apropiada, qui millor que ella per parlar del que creu que motiva a en Marc, per actuar així: “tinc la sensació que ho fa servir com una manera de descàrrega, com un joc. També crec que és perquè en ser criatures més petites, aplica sobre elles un tipus de control o poder”. Veurem com va evolucionant el tema…
On he extret la informació:
Depredadors de l’ànec collverd a l’Estany de Banyoles: sites.google.com/site/lestanyb/home/mamifers
Nutrició dels ànecs: ngenespanol.com/que-se-le-puede-dar-de-comer-a-un-pato | rodentia.es/que-comen-los-patos | tiendanimal.es/articulos/que-comen-los-patos
Malaltia “ala d’àngel”: avesdebadajoz.webnode.es/alimentacion-de-las-aves
Esplugabous (Bubulcus ibis) a la Pesquera de Cala Alsius
La tarda del 27 de gener vaig sortir a fer un passeig i de tornada, pensant en les meves coses, vaig veure de reüll uns ocells blancs i espigats que hagués confós amb les característiques gavines de l’estany, si el seu estatisme no m’hi hagués estranyat. Atreta per aquella visió parsimoniosa i apropant-me sigil·losament, vaig poder fer algunes fotos i un cop a casa, constatar, que eren Esplugabous (Bubulcus ibis) una mica fora del seu hàbitat natural. Aquella tarda i potser alguns dies més, havien decidit deixar passar les hores, mirant-se les aigües tranquil·les de l’estany. Val a dir que tres dies després ja no hi eren i ahir (3 de febrer) els vaig tornar a veure, no sé, no sé…
Esplugabous alçant el vol. Em van sentir arribar
Siluetes del esplugabous a les branques dels freixes, davant el camí d’Anton Prat que voreja l’estany
Corb marí gros (Phalacrocorax carbo) davant el Club Nàutic
El 5 de gener vaig tindre un cop de sort, veure un Corb marí gros (Phalacrocorax carbo) eixugar-se les ales. Ves per on, gaudeixo amb aquestes coses.
Al centre de la imatge el Corb marí gros
Avistador d’ocells reformat a l’Estany de Banyoles
Va ser una sorpresa molt i molt agradable, poder gaudir de l’avistador d’ocells reformat, s’ha convertit en un dels meus llocs preferits.
Presentació i clausura. Les peces “Ferida que es tanca” i “Lluita sota la superfície” tanquen el Projecte Tomba Mediterrània
Amb la presentació de les peces, Ferida que es tanca i Lluita sota la superfície_Origen, finalitzades entre els anys 2019 i 2020, dono per acabat el projecte Tomba Mediterrània.
Ambdues peces, pensades per ser presentades com a parella pictòrica, a més de formar part del projecte, representen també dins d’aquest, una experiència moltes vegades complicada, plena de contradiccions: l’amor que sento per aquesta mar Mediterrània que ens acarona i ens regala la vida i al mateix temps, el lloc on moren moltíssimes persones cada any, fugin de la seva llar, buscant una terra que els acolli millor que d’allà on venen.
No ha sigut fàcil, donar per tancades aquestes peces i amb elles un projecte que encara té molt a dir, però necessito tancar portes per obrir finestres i aquest projecte romania estancat per manca d’espai, donat que són peces d’un format considerable.
Avui em quedo amb l’experiència d’haver aconseguit materialitzar unes emocions que ara formen part de la meva consciència i que em fan evolucionar.
Com van sorgir Ferida que es tanca i Lluita sota la superfície?
Ferida que es tanca. Sharong de lli, paper de sastre, acrílic i esmalt daurat
No sempre visc el que pinto, però sí puc sentir i connectar moltíssim. No he viscut la mort del cos, ni l’angoixa i la tristor de perdre al mar als éssers que més m’estimo, però he sentit l’emoció de la impotència i de la ràbia.
Ferida que es tanca, és una peça que va néixer d’un sharong, una peça llarga de teixit que homes i dones, sobretot, de la Índia poden portar cenyida a la cintura. El sharong esperava pacientment al meu taller per ser utilitzat com a material en alguna de les meves pintures. Estava trencat pel mig com una ferida i em va suggerir aquestes lletres:
Una ferida és una realitat que esdevindrà record i finalment somni recorrent.
Un cos trencat que torna a unir-se a través del temps, un temps on tornar a néixer per continuar vivint sense perdre la intuïció del camí que ha d’esdevenir.
Una ferida que es tanca, és una oda a la regeneració i a la sanació, l’esperança dels innocents que no callen.
Després, tot va ser treballar amb la matèria per donar-li forma a les paraules.
Lluita sota la superfície. Pirogravat, acrílic i esmalt daurat
Era l’estiu del 2017 i en Genís Arasa i jo mateixa vorejàvem alguna part de la Costa Brava pel camí de ronda, quan des de dalt d’un penya-segat vaig veure orades (Sparus aurata) nedant entre les roques. Els seus cossos en moviment, desprenien línies brillants, ara daurades, ara platejades. Aquesta visió va concebre Lluita sota la superfície i posteriorment van néixer les paraules:
Línies de relació que semblen flors sepultades per un vel d’oblit. Les connexions naturals entre els éssers, enterrades pels costums, l’educació i els conflictes. Connexions que sempre romandran als nostres cors, com precioses flors de nacre.
I si l’origen és el començament… venim de l’aigua. Després del transcurs d’un temps en lluita, sota les capes un dia tornaré a trobar-te. Potser durant un temps, la foscor serà més fosca i la llum no existirà.
Sota la superfície, la lluita que encara mantenim sota l’aigua…
Però, i si no lluitéssim?, només caldria entendre’ns.
Éssers evolucionats.
Tècnicament, m’hauria agradat aprofundir més en la foscor i apagar les llums daurades per després tornar a rescatar-les, però el pas del temps, de vegades, fa que les visions es desllueixin i continuar caminant es tornar més urgent.
Per acabar… una anècdota
Jairo Perera, més conegut com a Muchachito o Muchachito Bombo Infierno, és músic, cantant i una persona encantadora amb totes i cadascuna de les lletres de la paraula encantadora. En Jairo Perera va ser convidat per l’Andreu Buenafuente a una dels seus shows/entrevistes del programa Late Motiv de fa aproximadament quatre anys i el primer li va regalar al segon una resposta sabia a una pregunta comú. Deia així: “… para mi viajar, es quitarse el miedo y conocer gente y aprender que la gente, somos gente en todos lados, comemos, amamos y somos gente”.
Sense floritures! No hi ha res tenir-ho clar.
Aportació de dues il·lustracions científiques a la tesi doctoral de Xavier Carlús Martín. Lectura i defensa de la tesi.
Tot va començar l’any 1913. Joan Vila i Cinca, pintor i aficionat a l’arqueologia, va trobar a Can Roqueta, Sabadell (Vallès Occidental), artefactes funeraris que donaven indicis de la necròpolis que finalment esdevindria el jaciment de la necròpolis de Can Piteu-Can Roqueta excavada d’urgència l’any 1999/2000.
Entre les i els integrants de les excavacions, Xavier Carlús i Martín, arribaria a ser doctor en Arqueologia Prehistòrica per la Universitat de Filosofia i Lletres de la UAB, el 13 de gener de 2021, gràcies a la tesi doctoral, basada en el jaciment de la necròpolis de Can Piteu-Can Roqueta. La tesi portaria per títol: “Mort i ritual funerari en el context del bronze final a la depressió Prelitoral Catalana: l’hàbitat i la necròpolis d’incineració de Can Roqueta, com a paradigma interpretatiu”.
En tot aquest projecte de monumental proporció, em plau, haver col·laborat amb la modesta aportació de dues il·lustracions científiques que reconstrueixen el paratge de la necròpolis de Can Piteu-Can Roqueta a Sabadell al Bronze final. Amb tot, he tingut l’oportunitat de viure una experiència extremadament inspiradora i a més, estic molt satisfeta i agraïda d’haver viscut en primera persona, com un treball d’il·lustració científica tan exhaustiu, es materialitza més enllà del paper i de l’arxiu digital i compleix amb la seva funció divulgativa.
He tancat un cercle que no totes les il·lustracions poden tancar i a més, he vist com Xavier Carlús tancava el seu propi cercle amb la seva investigació doctoral.
Projecció de la portada de la tesi doctoral.
Xavier Carlús durant la lectura de la tesi, amb una imatge projectada del pintor Joan Vila i Cinca de les urnes trobades a Can Roqueta l’any 1913.
Projecció d’una de les il·lustracions científiques, junt amb dades topogràfiques sobre la localització del camp d’urnes del jaciment de la necròpolis.
Aplicació dins el treball documental de la tesi doctoral
Les il·lustracions van aparèixer tant a la portada de la tesi, a dins de la mateixa en format DIN A4 i com ja hem vist, projectades en algunes ocasions col·laborant en la lectura i defensa de la tesi, que per motius de control epidemiològic es va haver de portar a terme semipresencialment.
Detall del treball d’il·lustració
Aprofitant el marc que ens facilitava el Projecte final del Postgrau d’Il·lustració Científica en Ciències Naturals, impartit per la FES d’Olot | UdG, Xavier Carlús i jo mateixa, vam coordinar una investigació que va superar les meves expectatives professionals.
Vaig poder aprofundir en les hipòtesis plantejades a la bibliografia i el material gràfic facilitat per Xavier Carlús sobre el jaciment esmentat. També vaig tindre la possibilitat d’endinsar-me a la bibliografia recollida del bronze final en general, a més de tota aquella que pogués aportar informació del món funerari de l’època en la qual es basava el projecte.
Els treballs d’il·lustració van ser fruit d’un treball extens i exhaustiu, que havia d’incloure, a banda del treball d’investigació detallat dels antecedents del jaciment de Can Piteu-Can Roqueta, la flora i la fauna del territori existent a les acaballes del bronze final i principis de l’edat del ferro.
Les il·lustracions havien de formar part del registre gràfic de la tesi doctoral i per tant era evident que havien de representar justament el que es demanava, amb el màxim de fidelitat, no només vers a la tècnica, sinó vers a la topografia, orografia i el clima escollit per les il·lustracions, en aquest cas, final de la primavera del 2020, coincidint amb el moment en què estàvem portant a terme el projecte.
Com ara ja sabem, les il·lustracions científiques realitzades tracten sobre la necròpolis de camps d’urnes de Can Piteu/Can Roqueta a Sabadell, però s’ha d’especificar també que les imatges, havien de recrear la zona de cremació dels cossos dels difunts i l’entorn natural que les circumdava, aquest últim compost per boscos i praderes, bosc de galeria que ressegueix la riera de Can Llobateres i zona d’habitació pròxima a la mateixa riera, on vivien i conreaven els pobladors de la zona i per tant aquells que enterraven als seus éssers estimats a la necròpolis de Can Piteu-Can Roqueta.
Primera il·lustració. Llapis de color.
Reconstrucció del paratge de la necròpolis del Bronze final.
Làmina inclosa al cos de la tesi.
Segona il·lustració. Llapis de color.
Diferència de quatre-cents anys vers la primera il·lustració.
Podem apreciar la zona de necròpolis, zona d’habitació i zona de cremació.
Detall de la zona d’habitació (a dalt a l’esquerra), cremació (a dalt a la dreta) i necròplis de la segona il·lustració, continguda a la Memòria del Projecte.
Conclusions incloses dins de la Memòria del Projecte, així com la Bibliografia consultada en la realització d’aquest
