The Dig (2021)_Història de les excavacions dels túmuls funeraris de Sutton Hoo

Si us agrada l’arqueologia, ni que sigui una mica, no deixeu de veure la pel·lícula The Dig.

Dirigida per Simon Stone, està basada en la novel·la que porta el mateix títol, escrita el 2007 per John Preston, on l’autor reescriu la història dels descobriments de l’enterrament més sumptuós de l’Europa mitjaval a l’estadi inicial.

La trama gira al voltant d’una actriu i un actor genials, com són Carey Mulligan (Never let me go, El gran Gatsby …) en el paper d’Edith Pretty i Ralph Fiennes (El paciente inglés …) interpretant a Basil Brown.

Dades reals sobre l’excavació a Sutton Hoo

Edith Pretty era la terratinent propietària de l’extensa finca campestre Sutton Hoo en Suffolk prop d’Ipswich (Anglaterra), qui va tindre la visió d’excavar els túmuls funeraris situats a la seva pròpia finca. Basil Brown, l’arqueòleg aficionat autodidacta local, qui recomanat pel curador del Museu de la Corporació Ipswich, Guy Maynard, va ajudar l’Edith Pretty a començar amb el treball d’excavació.

Pretty va supervisar les excavacions ella mateixa durant dos anys, fins que, i superant totes les expectatives, el fruit de la seva intuïció va resultar sent “un dels descobriments arqueològics més important de tots els temps”, segons paraules del curador del Museu Britànic.

Dibuix del túmul funerari número 1 al diari de Basil Brown, abans d’iniciar les excavacions

Vista aèria del cementiri de Sutton Hoo, amb 18 túmuls funeraris en total a 500 iardes (uns 457 m) de l’habitatge d’Edith Pretty

Un descobriment que canviaria la història coneguda de Gran Bretanya

L’excavació va esdevenir el descobriment d’un vaixell que feia de cambra mortuòria, amb un aixovar funerari espectacular. L’enterrament havia de ser d’una persona molt important, tant els enterraments en vaixells, com la dotació de l’aixovar, eren poc comuns i això va fer pensar que possiblement era d’un rei anglosaxó, del qual només es va trobar un espai amb forma humana a causa del sòl tan àcid de la zona.

El suposat rei va morir a principis del segle VII, durant el període anglosaxó, quan encara Anglaterra, no existia, però sí regnes en guerra més petits que es fusionarien en un de sol tres segles després. Existeix la hipòtesi que l’ocupant de la tomba, podria haver sigut, dins dels candidats més populars, Raedwald, qui va governar el regne de l’East Anglia per aquella època.

Val a dir que a finals dels vuitanta i principis del noranta, a l’última missió arqueològica, un grup d’experts va datar que el vaixell havia estat enterrat concretament, entre els anys 640 i 670, gràcies a les monedes trobades a la cambra funerària, corroborant la data de la mort del rei i l’època del seu regnat.

La tomba de Sutton Hoo, reescriu la comprensió d’una època que prèviament s’havia entès malament. Es pensava que la Gran Bretanya postromana, havia entrat en una ‘Edat mitjana’, on la civilització havia declinat en tots els aspectes, però l’enterrament de Sutton Hoo “encarna una societat d’assoliments artístics notables, sistemes de creences complexes i grans connexions internacionals , això, sense fer esment a l’immens poder i riquesa personal”. 

Amb aquest descobriment, s’ha pogut conèixer la història dels primers anglosaxons des de l’èxode romà (al segle V) fins a la invasió vikinga (a finals del VIII).

Excavació del vaixell (27 m de llarg). L’acidesa del sol i el temps, varen destruir completament les restes orgàniques del vaixell. Podem veure les marques de la fusta deixades a terra. Gran part de l’aixovar es va poder recuperar perquè havien estat creats amb materials nobles com or o plata

El destí de l’aixovar funerari i el seu contingut

A partir d’una investigació feta el mateix 1939 sobre la manera de trobar el tresor, es va determinar que aquest, pertanyia a Edith Pretty. Poc després, el va donar íntegrament al Museu Britànic.

Segons algunes fonts, durant la Segona Guerra Mundial, el Museu Britànic va haver d’amagar les seves col·leccions al metro de Londres i evidentment, el tresor de Sutton Hoo, va acabar corrent la mateixa sort fins acabada la guerra. L’any 1945, es van traslladar definitivament al Museu Britànic i allà, passats sis anys es van començar a estudiar.

La cambra funerària, contenia un equip militar complet, d’altíssima qualitat, com un casc de ferro amb incrustacions d’or, plata i coure, que malauradament no va sobreviure gaire bé a l’àcid del sòl, una espasa amb empunyadura d’or ricament decorada amb incrustacions de granat, mànec consistent en un bloc de ferro recobert de fusta i fulla de ferro a més d’una singular i luxosa cota de malla. Teixits i tresors de la més alta qualitat, com ara coberts bizantins, sumptuoses joies d’or, un instrument de fusta amb joies, un luxós conjunt de banquet, un cofre ricament decorat amb tapa de marfil que tampoc va sobreviure al sòl de la regió, monedes d’or, entre altres pertinences del difunt.

Els articles de metall van sobreviure millor al sòl àcid que els orgànics com els teixits, la fusta o el mateix cos del difunt, que van desaparèixer completament. Això últim va generar especulacions sobre la possibilitat que el vaixell de Sutton Hoo, no era l’últim lloc on reposaren les restes mortals d’un rei, sinó que en realitat era un cenotafi, una tomba buida o monument generat per honorar a una persona, les restes del qual serien a un altre lloc.

Sort que una anàlisi posterior i més recent, detectar fosfat al sòl, indicador que efectivament un cos humà reposà allà, perquè no sé com s’haguessin explicat el perquè de l’empremta de la forma humana deixada a la cambra funerària.

L’aixovar funerari de Sutton Hoo ens diu molt sobre la personalitat del difunt. Els que el van plorar, van escollir i organitzar l’aixovar funerari al voltant de la cambra funerària d’una manera significativa, per tal de donar missatges que ens pot donar molta informació sobre la possible identitat i estat de la persona morta a la societat: com a líder poderós, ric, generós, connectat amb el món en general i el gloriós passat romà. La disposició trobada de l’aixovar, deixa una empremta molt poderosa del que volien que es llegís en traspassar els límits entre la vida i la mort.

Imatge parcial del casc de Sutton Hoo. Ara com ara, només s’han trobat quatre cascs anglosaxons

Al Museu Britànic hi ha una recreació de com podria haver sigut el casc en realitat. Tot sembla apuntar que podria ser un casc més ornamental o cerimoniós que pràctic, per la sumptuositat dels components i la poca efectivitat que podria suposar en estat de lluita

Segons el Museu Britànic, aquest objecte és una sivella de cinturó d’or, ricament decorada amb incrustacions de niel, amb detalls entortolligats zoomorfs

Per què en algun moment s’ha d’acabar…

El visionament de la pel·lícula, excusa perfecta per parlar del descobriment de Sutton Hoo, ha sigut com una petita lliçó documental sobre l’excavació de túmuls funeraris (segur que d’això els arqueòlegs professionals em poden fer una crítica) a una l’Anglaterra a punt d’entrar en la Segona Guerra Mundial i toca molt directament, un tema delicat que es basa en l’autoria de l’excavació i en la injustícies que es podem cometre, si els fets no són del tot ben documentats o documentats d’una manera parcial.

Si bé sembla que la perícia, perspicàcia i la professionalitat de Basil Brown va ser cabdal en l’excavació, d’això, que si bé es fa ressò a la pel·lícula, malauradament no va ser tan acceptat en vida de l’arqueòleg.

En tot cas, avui en dia, està clar que la història ha anat posant les coses al seu lloc i ja es considera que aquell 1939, Basil Brown va fer el descobriment més famós de tota la seva carrera:

“quan va escombrar el sòl de Suffolk i va revelar la tomba de l’alta edat mitjana intacta més rica d’Europa. Més que una tomba, un monument funerari espectacular a una escala èpica (…)” i a més va fer un treball, junt amb altres arqueòlegs tan bo, “que els seus resultats van transformar la nostra comprensió d’aquest moment a la història i les vides i creences de les persones que van viure en aquell moment”. En opinió de Sue Brunning, aquest és el resultat més valuós.

Finalitzo aquest recull també amb les paraules de Sue Brunning on diu:

“les imatges d’altíssims salons de fusta, tresors lluents, reis poderosos i funerals espectaculars en el poema de l’anglès antic Beowulf ja no es podien llegir com a llegendes: eren realitat”.

John R.R. Tolkien es va inspirar en l’obra Beowulf, per fer-la servir de context mitològic per a les aventures descrites a la Terra Mitjana, al Senyor dels Anells, així que, no deixeu de veure pel·lícules bones i inspiradores i si s’escau, després estireu del fil de la Història …


Bibliografia i imatges

Per saber molt més i conèixer les fonts d’aquesta entrada al blog:

Molt i molt recomanable adreçar-se a la web del British Museum (a sota, veure a l’enllaç), on la Dra. i curadora del museu Sue Brunning, fa un treball d’investigació i divulgació excel·lents. A més a la web, es pot trobar Potcash i un espai que es diu The corner, on a través de vídeos podeu gaudir d’una divulgació exhaustiva, amena i amb un estil personal molt característic (per ara en V.O. en anglès sense subtítols). També podeu visitar de manera virtual la sala 41, on estan ubicats els objectes del descobriment.

Totes les imatges i gran part de la informació recavada en aquest recull l’he trobat en aquests enllaços:

  • britishmuseum.org/about-us/british-museum-story/people-behind-collection/edith-pretty
  • britishmuseum.org/collection/death-and-memory/anglo-saxon-ship-burial-sutton-hoo#photos-of-the-excavations

Alguna informació complementària ha sigut extreta de l’article completíssim, que porta per títol: El Sutton Hoo, un buque anglosajón con un tesoro oculto al diari La Vanguardia, escrit per Javier Martín:

  • lavanguardia.com/historiayvida/historia-antigua/20200801/27160/sutton-hoo-buque-anglosajon-tesoro-oculto.html

La dada de John R.R. Tolkien, apareix a Wikipedia i aquesta al seu temps déu la informació a: North, Richard; Allard, Joe. Beowulf & other stories: an introduction to Old English, Old Icelandic and anglo-norman literatures. Pearson Education, 2007, p.63. ISBN 1405835729

 

1 comentari a “The Dig (2021)_Història de les excavacions dels túmuls funeraris de Sutton Hoo”

Deixa un comentari