Aquestes petites obres representades a través del que anomeno maquetes, són emocions força comunes, intermitents. Una no s’ha de deixar portar per idees negatives preconcebudes, val més analitzar les emocions, afrontar-les i si cal acceptar-les o superar-les. Amb el davenir dels anys s’acumulen experiències que es poden arribar a comparar entre elles (no és la primera vegada que les sents i no sabies que es podien produir amb diverses graduacions). El fet de treballar-les de manera plàstica, atorga una gran avantatja i és que una imatge, si la pots entendre, esdevé molt valuosa, en si no deixa de ser un recurs per l’autoconeixement d’una mateixa.
Solitud: Primeres capes de pintura per produir les emprentes i relleus.
Segrest: Treballs de manipulació del suport i primeres emprimacions.
Ha plogut bastant d’ençà vaig iniciar aquestes dues peces, diria que a l’hivern del 2022. Així i tot, l’essència continua intacte, com no podia ser d’una altra manera. Ara ja són finalitzades, tenen més cos i ja no em parlen més. Vol dir això que hagi superat les situacions que em van provocar la urgència d’investigar sobre les emocions que em provocaven? Evidentment la resposta és no. Com podríem deixar de sentir solitud, si ens és tan vital, el segrest, ja és un altre tema.
Segrest i solitud, solitud i segrest, quina emoció esdevé primera i quina és més necessària per ser conscient l’una de l’altre.
Un segrest pot ser part del procés de maduració de l’individu. Un procés moltes vegades dolorós i en el pitjor dels casos, inconscient. La inconsciència provoca que el malestar es cronifiqui en la nostra manera de fer les coses i d’aquí a la destrucció de la capacitat de ser un mateix, amb les nostres ombres però també amb les nostres llums. El segrest és sentir que has deixat de ser tu, que t’has perdut en la necessitat d’un altre (parella, família, amics, societat …). Adonar-se que t’has emmotllat de tal manera a la conveniència d’altres persones, que has perdut la teva manera original d’esdevenir tu mateix, de veure’t a tu mateix, és el que ens diu la peça física que proposo. Un quadrat de color daurat, deformat per les cordes invisibles que el modifiquen i que traspassen la pell, exsudant simbòliques partícules de sang, advertint que la situació ha arribat a un estat perillós. Només hi ha una sortida, reaccionar, rectificar o morir en vida.
Sobre la Solitud només una puntuació. Buscada és infal·lible, una manera d’investigació bàsica per evolucionar. Imposada, una manera com un altre de morir. Mantenir un equilibri es fa urgent.
