Estudis Pictòrics

Projectes

Investigació plàstica a partir de l’aplicació de materials pictòrics i objectes quotidians reutilitzats com a material artístic.
Durant la investigació fusiono diverses disciplines artístiques: pintura, dibuix, gravat i collage. Amb aquestes eines, evoluciono fins a la materialitzacio de l’objecte, la obra pictòrica.

Maquetes de l’Erosió

Treball actual de pintura matèrica.

El procés de l’erosió com a procés en contínua evolució.


Tomba Mediterrània_Contrastos

… la roca deixa veure la seva pell,

són els ossos de la Terra, que es poblen de llepasses i molses.

La calma.

La calma – 150×150 – Paper, mirall, cola blanca i acrílic sobre fusta
Detall
Rius d’or. Crin de cavall, empremtes de llavors, mirall, oli, acrílic i esmalt daurat. 81×122 cm (2019)

Qui va dir que fos fàcil?

Teranyina fragmentada.

Trencada al centre i al centre, l’esperança, la visió del cel.

El descans de la ment al ben mig, envoltada per la descomposició.
Tu a dins.

Des de dins de l’aigua, veig el cel,
dins de la roca, dins el pou.

Pobresa blava. Fusta, tarlatana i paper
Pobresa blava. Estudi en serigrafia

Ferida que es tanca. Roba de lli, paper, oli, acrílic i esmalt. 155×153 cm (2019)
Ferida que es tanca. Estudi en serigrafia
Lluita sota la superfície. Pirogravat, acrílic i esmalt daurat. 155×153 cm (2020)
Lluita sota la superfície. Estudi en serigrafia

L’Espera

L’Espera és un cordill entre el present i un futur intuït.

L’Espera comença observant els materials a l’abast i una idea, el buit a omplir.

La peça és un quadre feta a pedaços de temps i línies que coincideixen a l’espai.

Condensació de tempos, units per l’atzar.

L’Espera. Cordill, rea, acer galvanitzat. 123×124 cm (2015)

La peça continua un procés de desagradació a un espai privat a Banyoles des de principis de l’any 2019.


Xarxa

De vegades, les branques caigudes formen una estructura, les riuades porten fullen que, atrapades, generen un cos compacte. Aquest, finalment queda abandonat i visible, quan el caudal torna a a la normalitat.

Una escultura espontània o un munt de fulles, atrapades per la riuada.

Xarxa, és el que m’inspiren aquestes escultures atzaroses, precioses perquè no pretenen res.

Xarxa. Paper japonés, branques i cordill. 114×105 cm (2014)

La peça continua un procés de desagradació a un espai privat a Banyoles des de principis de l’any 2019.


2013

Hedera helix, Pell caminada i Viatge parlen del camí i del cos.

Les empremtes a la carn pel pas del temps. D’una vida i del conjunt de les vides humanes.

Una investigació a la consciència.

El decurs d’una humanitat que no té més remei que caminar de la mà, tinguin les diferències que tinguin.

Una carn fràgil i eterna a un temps, que travessa l’infinit i que torna. Torna per explicar el que ha vist.

Perquè estem plagats de vivències que no hem viscut, però que ens formen, i no podem girar l’esquena a aquells que aprehendran de nosaltres i que mai coneixerem.

Misteri o Jepe, és l’última empremta a través de la foscor.

Misteri o Jepe. Fragments de tela de cotó, empremtes de cordill i oli. 81×122 cm

Cossos (2012)

Arqueologia del cos, Melancolia dels cossos perduts, Cos habitat… és evident llegint els títols d’aquestes obres, que més semblen títols de novel·les, que sento una curiositat irrefrenable cap a la humanitat.

Es per això que lluito per entendre el que abraça la vida i la millor manera que he trobat, ha sigut creant peces que limiten la vastitud del tema que tracto.

Gratant a la memòria de les subtils sensacions, desenterro un cos al mig de la tendra molsa i trobo pell, cicatrius congelades en el temps i la descomposició, Arqueologia del cos.

A Melancolia del cossos perduts entenc la relació de la meva àvia Ernestina (1923 – 2008) amb el seu Déu mortal i la seva mort dolorosa. Despatxo l’angoixa i la ràbia que em provoca no poder-la abraçar i l’enyoro amb la resignació continguda i encara inexperta.

És a Cos habitat, on plasmo la resignació o la sorpresa de la ment a un cos immòbil, arran d’un esdeveniment despietat, la nova visió d’una dona que coneixia plena de vida i que avui és una consciència a un cos paralitzat.

Arqueologia del cos. Oli, tovalloles de bany, grapes i paper. 122×122 cm
Melancolia dels cossos perduts. Oli ,agulles de fer mitja i empremta de peix. 122×122 cm
Cos habitat. Oli, cartró i paper. 122×81 cm

Cap a l’abstracció (2011)

Peces que esdevenen un punt d’inflexió respecte a la pintura que havia fet fins al moment. Les imatges comencen a generar evanescències, inicien un camí diferent, un camí desconegut, on les formes, els límits de les formes s’esvaïxen i em proporcionen noves visions, noves realitats on investigar i trobar-me.

Pell. Oli, paper i xilografia sobre pell. 81×122 cm
Escata. Oli, xilografia sobre paper i empremtes de petxines. 81×122 cm
Espai buit. Oli i paper. 81×122 cm

Memòria i vida (2011)

Aquest petit projecte va ser desenvolupat arran del començament de la pèrdua de memòria i conseqüents pèrdues de les facultats físiques de la meva àvia Lola (1926 – 2014).

Reflexionant sobre aquest fet, vaig veure adient, treballar amb la seva imatge, concretament amb el que més recordava d’ella quan hi pensava, el seu rostre.

El projecte començava convencent a una dona de 80 i tants anys a deixar-se retratar desperta i adormida, amb el perill de la “maledicció” per part d’ella per dibuixar-la sense “arreglar”. Per descomptat, el dibuix no li va agradar, segons ella “estaba muy fea” (opinió que no comparteixo), però les premisses les tenia clares: actuar sense miraments, reconèixer que probablement no hi hauria una altra oportunitat i no repetir ni millorar els dibuixos fets sobre la tela. Imitar d’alguna manera, el moment present i l’acció del temps.

L’aplicació tècnica havia d’afavorir la idea de pèrdua: dibuix del natural amb grafit sobre tela en blanc, tractant la imatge de manera que perdés volum fins a desaparèixer. Simbòlicament, dibuixar per desdibuixar sense perdre la memòria, mentre algú recordi.

Memòria-No memòria. Grafit, oli, estampació i paper. 38×47 cm
Memòria-Somnis. Grafit, oli, colagraf i paper. 33×46 cm