Estudis Pictòrics

Projectes

Investigació plàstica a partir d’aplicació de materials pictòrics o no pictòrics i objectes quotidians o no pensats per ser utilitzats com a instruments artístics.

Fusió de diverses tècniques: pintura, dibuix, gravat i collage, amb l’objectiu de plasmar la intuïció que empeny a la materialització de l’objecte, en aquest cas, una obra pictòrica.

Tomba Mediterrània_Contrastos (2016 – 2021)

… la roca deixa veure la seva pell,

son els ossos de la Terra, que es poblen de llepasses i molses.

La calma.





Fotografia: Genís Arasa

La Calma. Paper, mirall, cola blanca i acrílic sobre fusta de palé

La Calma. Detall

Ferida que es tanca. Estudi en serigrafia

Ferida que es tanca. Roba de lli, paper i esmalt daurat. 155×153 cm (2020)

Lluita sota la superfície_Origen. Estudi en serigrafia

Lluita sota la superfície._Origen Pirogravat, acrílic i esmalt daurat. 155×153 cm (2020)

Rius d’or. Crin de cavall, mirall, cola blanca, oli, acrílic i esmalt sobre taul, 81×122 cm (2019)

Qui va dir que fos fàcil?

Teranyina fragmentada.

Trencada al centre i al centre, l’esperança, la visió del cel.

El descans de la ment al ben mig, envoltada per la descomposició.
Tu a dins.

Des de dins de l’aigua, veig el cel,
dins de la roca, dins el pou.

(Rius d’Or)









Fragments que volen esdevenir resistents a través de la fragilitat. 

La Balsa





L’Espera

L’Espera és un cordill entre el present i un futur intuït.

L’Espera comença observant els materials a l’abast i una idea, el buit a omplir.

La peça és un quadre feta a pedaços de temps i línies que coincideixen a l’espai.

Condensació de tempos, units per l’atzar.

L’espera. Cordill, ferro i acer galvanitzat, 123×124 cm (2015)




Xarxa

De vegades, les branques caigudes formen una estructura, les riuades porten fullen que, atrapades, generen un cos compacte. Aquest, finalment queda abandonat i visible, quan el caudal torna a a la normalitat.

Una escultura espontània o un munt de fulles, atrapades per la riuada.

Xarxa, és el que m’inspiren aquestes escultures atzaroses, precioses perquè no pretenen res.

Xarxa. Paper, branques i cordill, 105×114 cm (2014)




Any 2013

Hedera helix, Pell caminada i Viatge parlen del camí i del cos.

Les empremtes a la carn pel pas del temps. D’una vida i del conjunt de les vides humanes.

Una investigació a la consciència.

El decurs d’una humanitat que no té més remei que caminar de la mà, tinguin les diferències que tinguin.

Una carn fràgil i eterna a un temps, que travessa l’infinit i que torna. Torna per explicar el que ha vist.

Perquè estem plagats de vivències que no hem viscut, però que ens formen, i no podem girar l’esquena a aquells que aprehendran de nosaltres i que mai coneixerem.

Misteri o Jepe, és l’última empremta d’algú a qui no vaig conèixer i a qui estranyo.





Cossos

Arqueologia del cos, Melancolia dels cossos perduts, Cos habitat… és evident llegint els títols d’aquestes obres, que més semblen títols de novel·les, que sento una curiositat irrefrenable cap a la humanitat.

Es per això que lluito per entendre el que abraça la vida i la millor manera que he trobat, ha sigut creant peces que limiten la vastitud del tema que tracto.

Gratant a la memòria de les subtils sensacions, desenterro un cos al mig de la tendra molsa i trobo pell, cicatrius congelades en el temps i la descomposició, Arqueologia del cos.

A Melancolia del cossos perduts entenc la relació de la meva àvia amb el seu Déu mortal i la seva mort dolorosa. Despatxo l’angoixa i la ràbia que em provoca no poder-la abraçar i l’enyoro amb la resignació continguda i encara inexperta.

És a Cos habitat, on plasmo la resignació o la sorpresa de la ment a un cos immòbil, arran d’un esdeveniment despietat, la nova visió d’una dona que coneixia plena de vida i que avui és una consciència a un cos paralitzat.

Arqueologia del cos. Oli, tovalloles i paper, 122×122 cm (2012)
Melancolia dels cossos perduts. Oli i agulles de fer mitja, empremta de peix i cola blanca, 122×122 cm (2012)
Cos habitat. Oli, cartró i paper, 122×122 cm (2012)




Cap a l’abstracció

Memòria i vida

Aquest petit projecte, va ser desenvolupat arran del començament de la pèrdua de memòria i conseqüents pèrdues de les facultats físiques de la meva àvia Lola (Linares 1926 – Barcelona 2014).

Reflexionant sobre aquest fet, vaig veure adient, treballar amb la seva imatge, concretament amb el que més recordava d’ella quan hi pensava, el seu rostre.

El projecte començava convencent a una dona de 80 i tants anys a deixar-se retratar desperta i adormida, amb el perill de la maledicció per dibuixar-la sense pietat. Per descomptat, el dibuix no li va agradar, segons ella “estaba muy fea”, però les premisses eren actuar sense contemplacions, no hi hauria una altra oportunitat, no volia repetir els retrats i m’obligava a no esborrar el dibuix sobre la tela, imitant així, l’acció del pas del temps.

L’aplicació tècnica havia d’afavorir la idea de pèrdua: dibuix del natural amb grafit sobre tela en blanc, tractant la imatge de manera que perdés volum fins a desaparèixer.

Dibuixar per desdibuixar sense perdre la memòria, mentre algú recordi.