Amb la presentació de les peces, Ferida que es tanca i Lluita sota la superfície_Origen, finalitzades entre els anys 2019 i 2020, dono per acabat el projecte Tomba Mediterrània.
Ambdues peces, pensades per ser presentades com a parella pictòrica, a més de formar part del projecte, representen també dins d’aquest, una experiència moltes vegades complicada, plena de contradiccions: l’amor que sento per aquesta mar Mediterrània que ens acarona i ens regala la vida i al mateix temps, el lloc on moren moltíssimes persones cada any, fugin de la seva llar, buscant una terra que els acolli millor que d’allà on venen.
No ha sigut fàcil, donar per tancades aquestes peces i amb elles un projecte que encara té molt a dir, però necessito tancar portes per obrir finestres i aquest projecte romania estancat per manca d’espai, donat que són peces d’un format considerable.
Avui em quedo amb l’experiència d’haver aconseguit materialitzar unes emocions que ara formen part de la meva consciència i que em fan evolucionar.
Com van sorgir Ferida que es tanca i Lluita sota la superfície?
Ferida que es tanca. Sharong de lli, paper de sastre, acrílic i esmalt daurat
No sempre visc el que pinto, però sí puc sentir i connectar moltíssim. No he viscut la mort del cos, ni l’angoixa i la tristor de perdre al mar als éssers que més m’estimo, però he sentit l’emoció de la impotència i de la ràbia.
Ferida que es tanca, és una peça que va néixer d’un sharong, una peça llarga de teixit que homes i dones, sobretot, de la Índia poden portar cenyida a la cintura. El sharong esperava pacientment al meu taller per ser utilitzat com a material en alguna de les meves pintures. Estava trencat pel mig com una ferida i em va suggerir aquestes lletres:
Una ferida és una realitat que esdevindrà record i finalment somni recorrent.
Un cos trencat que torna a unir-se a través del temps, un temps on tornar a néixer per continuar vivint sense perdre la intuïció del camí que ha d’esdevenir.
Una ferida que es tanca, és una oda a la regeneració i a la sanació, l’esperança dels innocents que no callen.
Després, tot va ser treballar amb la matèria per donar-li forma a les paraules.
Lluita sota la superfície. Pirogravat, acrílic i esmalt daurat
Era l’estiu del 2017 i en Genís Arasa i jo mateixa vorejàvem alguna part de la Costa Brava pel camí de ronda, quan des de dalt d’un penya-segat vaig veure orades (Sparus aurata) nedant entre les roques. Els seus cossos en moviment, desprenien línies brillants, ara daurades, ara platejades. Aquesta visió va concebre Lluita sota la superfície i posteriorment van néixer les paraules:
Línies de relació que semblen flors sepultades per un vel d’oblit. Les connexions naturals entre els éssers, enterrades pels costums, l’educació i els conflictes. Connexions que sempre romandran als nostres cors, com precioses flors de nacre.
I si l’origen és el començament… venim de l’aigua. Després del transcurs d’un temps en lluita, sota les capes un dia tornaré a trobar-te. Potser durant un temps, la foscor serà més fosca i la llum no existirà.
Sota la superfície, la lluita que encara mantenim sota l’aigua…
Però, i si no lluitéssim?, només caldria entendre’ns.
Éssers evolucionats.
Tècnicament, m’hauria agradat aprofundir més en la foscor i apagar les llums daurades per després tornar a rescatar-les, però el pas del temps, de vegades, fa que les visions es desllueixin i continuar caminant es tornar més urgent.
Per acabar… una anècdota
Jairo Perera, més conegut com a Muchachito o Muchachito Bombo Infierno, és músic, cantant i una persona encantadora amb totes i cadascuna de les lletres de la paraula encantadora. En Jairo Perera va ser convidat per l’Andreu Buenafuente a una dels seus shows/entrevistes del programa Late Motiv de fa aproximadament quatre anys i el primer li va regalar al segon una resposta sabia a una pregunta comú. Deia així: “… para mi viajar, es quitarse el miedo y conocer gente y aprender que la gente, somos gente en todos lados, comemos, amamos y somos gente”.
Sense floritures! No hi ha res tenir-ho clar.