Entrada atemporal d’aquells animals que vaig albirant a Banyoles
Ànec collverd (Anas platyrhynchos), molt abundants a l’estany i als recs de Banyoles
L’11 de febrer, vaig poder gaudir d’una experiència ben curiosa que em va animar a començar a escriure aquest article. Després, ja ens ho sabem, tot és començar i no parar d’esbrinar més i més coses, en aquest cas, dels ànecs collverd. Si bé estem acostumades i acostumats a veure a l’Estany de Banyoles a aquestes aus aquàtiques, no per això, deixen de semblar-me criatures fascinants (i ara encara més).
L’ànega collverd, protagonista de la meva mirada escrutadora, em va regalar una sèrie de postures, que vaig aconseguir captar fraim a fraim (a sota a la galeria, faig un resum), fins a esdevenir pràcticament una postura iòguica (perdoneu, no he pogut deixar de pensar-ho d’ençà que la vaig fotografiar, és que jo també la faig, amb algunes diferències, evident).
L’ànega se n’anava arraulint de mica en mica sobre si mateixa fins a quedar-se sobre la pota dreta i després ben quieta, obria i tancava lentament els ulls, imagino per saber que feia una humana allà palplantada ben quieta també, en una postura que ja m’hagués agradat que algú captés per a mi.
Després l’ànega collverd va desfer la seva postura i grallava constantment amb petits intervals de descans. Al principi vaig pensar que cridava als seus pollets i que aquests no la seguien perquè algun depredador (no humà en aquest cas) com ara, una mostela (Mustela nivalis), un gat mesquer (Genetta genetta), un mussol (Athene noctua), una guineu (Vulpes vulpes), inclòs un visó americà (Mustela vison), se’ls havia cruspit.
L’ànega collverda, s’anava mirant i grallava en direcció als joncs de la riba de l’estany
Vaig consultar el període de posta de les cries i vaig esbrinar que aquesta és a partir de març, ara som al febrer, els aneguets encara no existeixen. A qui cridava l´ànega collverd amb aquells gralls tan insistents?
No sé, no he acabat de treure l’entrellat, la veritat és que mirava constantment als joncs, que és on construeix el niu, però potser cridava la parella mascle collverd, que tampoc apareixia per enlloc.
Dimorfisme sexual, més o menys…
Com ja molts de vosaltres sabeu, l’ànec collverd té un dimorfisme sexual molt acusat. Per una banda, el mascle està donat d’un plomatge iridescent des de el bec fins a l’esquena, a més d’unes plomes arrissades sobre la cua, el pit gris platejat i una franja blava lilosa vorejada de blanc a cada banda de les ales. L’ànega collverda també té aquesta preciosa banda a cada costat, però el seu plomatge és marró mate.
Evidentment els preciosos colors dels ànecs collverd mascle, atrauen la femella en el temps d’escollir parella, sobre el gener o febrer. El color de la femella collverd és necessari per a intentar passar desapercebuda, sobretot quan és més vulnerable, concretament en el temps de posta (primavera) i cria. Normalment l’ànega collverda, construirà el niu entre els joncs, al mateix lloc on ella va néixer, i portarà al mascle que l’ha fecundat fins a aquest, per tal que protegeixi el territori, en la mesura de les seves possibilitats.
Els dos primers són mascles, la que va al darrere, és la femella. Fotografia: www.hippopx.com
El dimorfisme sexual serà menys acusat entre els dos gèneres, curiosament en el moment en què la femella farà la posta. L’ànec collverd perdrà o modarar aleshores el seu plomatge verd característic i prendrà l’aspecte de la femella. A més durant aquest temps no podrà volar perquè perdrà totes les plomes de la cua de cop. Aleshores podrem diferenciar el gènere, sobretot pel color del bec, d’un groc verdós als ànecs coll verd mascle.
Imagino que aquesta estratègia deu afavorir que la femella no sigui tan atacada pels carnívors, millorant l’èxit de la cria dels ànecs collverd fins a l’edat adulta, en la qual puguin aconseguir reproduir-se.
Les femelles reemplacen totes les plomes, obtinguen de noves, una vegada que els petits ànecs surten de l’ou. Els ànecs collverd tornaran a recuperar el seu plomatge verd irediscent a principis de la tardor, just a l’arribada de la nova temporada de festeig.
Aprofitem per parlar d’una activitat molt comuna a casa nostra i gens saludable per als ànecs collverd, donar-los de menjar pa
S’ha de dir que és molt agradable alimentar als ànecs, veure com s’apropen i com es relacionen, han arribat a ser pràcticament animals domèstics. A les fotos de més amunt em trobava a menys de metre i mig de l’ànega, mentre ella feia la seva ben tranquil·la.
Inicialment, des del meu punt de vista i crec que molts estareu amb mi, als ànecs salvatges no se’ls hi hauria de donar menjar de cap mena, perquè en el cas de l’Estany de Banyoles, viuen en un espai on es poden autoabastir de manera natural i saludable.
Tots sabem, que als ànecs els hi agrada molt el pa, però no els alimenta i els atipa. Donant-li pa als ànecs, els hi podem provocar problemes de desnutrició, donat que poden deixar de buscar i menjar aliments que sí que els aporten els nutrients necessaris per viure. A més el pa també pot provocar que els ànecs s’engreixin per la ingesta de carbohidrats que no necessiten.
Ànec mut (Cairina moschata). Un cas d’enfermetat “d’ala d’àngel”, per una ingesta excessiva de carbohidrats i proteïnes en edat de creixement. L’ànec es pot veure afectat per un creixement deficient dels ossos de les ales, provocant que aquestes aus no puguin volar, esdevinguen més vulnerables davant de depredadors i fent que no puguin seguir al grup en cas que siguin aus migratòries.
Aquesta malaltia afecta principalment a aus aquàtiques, com ara cignes (Cygnus), oques (Anser anser) i també pot afectar a algunes espècies d’ànecs.
Fotografia: Rocío Salgado
Els ànecs salvatges (perquè aquests ànecs collverd, en realitat, ho són), com el domèstic, són omnívors i mengen plantes, llavors, algues, insectes, com ara caragols i bavoses, petits peixos i aliments per l’estil i no tant per l’estil, perquè també ingereixen petites pedres que els ajuden a triturar i així digerir el menjar a dins de l’estómac, perquè, cosa evident, els ànecs no tenen dents per mastegar.
En tot cas i perquè de vegades, ens agrada apropar a la mainada als animals o bé nosaltres mateixos gaudim amb aquesta pràctica i més amb els ànecs collverd, que són tan sociables, no podrem o no voldrem evitar, proporcionant-los menjar.
Sabent, tot el que ja sabem i si així i tot, volem donar-los menjar, almenys coneixem què devem oferir-los i que no:
Li podem donar menjar sense afectar a la seva nutrició, aliments que per altra banda, segurament tindrem al rebost de casa nostra, com ara: blat de moro, avena, arròs (cuit o no), qualsevol barreja de llavors per a aus, pèsols i blat de moro (si els tenim congelats li podem donar una vegada descongelats), enciam a trossos…
No li donarem menjar: crispetes que van sobrar (cosa difícil de creure) del dia que vam fer sessió de cinema casolà, ganxitos, patates fregides, galetes, aliments ensucrats com ara dolços, xocolates o refrescs (això és gairebé terrorisme ecològic i si esteu llegint això dubto molt que feu aquest tipus d’accions) ni evidentment, pa, que evitarem encara que sigui integral o amb llavors.
I ja que abans ha sortit el tema de la mainada i l’acostament als ànecs i a altres aus, que també s’apropen sense problemes a nosaltres…
De vegades et trobes mainadeta que no es que volgui donar menjar a les aus, sinó que interactua amb elles d’altres maneres. Estic esbrinant, perquè ho fan i el que trobo més engrescador, preguntant-lis directament a les nenes i als nens (aquests dies per telèfon):
Candela (4 anys): La Candela viu a Barcelona i allà es troba constantment amb coloms (Columba livia) al voltant dels parcs que freqüenta o al mig del carrer. A la pregunta de per què corre darrere dels coloms, ella contesta que ho fa “perquè jugo amb elles i les persegueixo per fer-les volar” i a la pregunta de si són amigues o no, contesta “sí que són amigues meves” i després comença a fer sorolls i a córrer amunt i avall de l’habitació, sembla que el record de les seves amigues, li han fet venir ganes de continuar jugant al carrer amb elles. No vull pensar si els coloms, comencessin a perseguir-la en ella, crec que li preguntaré.
Un colom West of England Tumbler detectat al pard del Turó de la Peira a Barcelona, durant aquesta setmana, al costat de coloms comuns (Columba livia).
Fotografia: Míriam Córcoles
Marc (3 anys): En Marc viu a la Garrotxa i li agrada l’aigua i si pot li agrada visitar als ànecs i a les aus de l’Estany de Banyoles. De vegades se les mira curiós i observa silenciós el que fan, però d’altres vegades les persegueix i les crida perquè corrin i al final es llencin a l’aigua. Evidentment la Sílvia, la seva mare li diu que no ho faci perquè els animals s’espanten i no els hi agrada. En Marc contesta a l’interrogatori de maneres vario pintes: diu que ho fa primer “perquè tinc por”, però tot seguit afegeix “les persegueixo i punt!” i allà s’acaben les preguntes perquè ja està per altres qüestions impostergables.
Afegir que la Sílvia, em fa una reflexió que em sembla molt apropiada, qui millor que ella per parlar del que creu que motiva a en Marc, per actuar així: “tinc la sensació que ho fa servir com una manera de descàrrega, com un joc. També crec que és perquè en ser criatures més petites, aplica sobre elles un tipus de control o poder”. Veurem com va evolucionant el tema…
On he extret la informació:
Depredadors de l’ànec collverd a l’Estany de Banyoles: sites.google.com/site/lestanyb/home/mamifers
Nutrició dels ànecs: ngenespanol.com/que-se-le-puede-dar-de-comer-a-un-pato | rodentia.es/que-comen-los-patos | tiendanimal.es/articulos/que-comen-los-patos
Malaltia “ala d’àngel”: avesdebadajoz.webnode.es/alimentacion-de-las-aves
Esplugabous (Bubulcus ibis) a la Pesquera de Cala Alsius
La tarda del 27 de gener vaig sortir a fer un passeig i de tornada, pensant en les meves coses, vaig veure de reüll uns ocells blancs i espigats que hagués confós amb les característiques gavines de l’estany, si el seu estatisme no m’hi hagués estranyat. Atreta per aquella visió parsimoniosa i apropant-me sigil·losament, vaig poder fer algunes fotos i un cop a casa, constatar, que eren Esplugabous (Bubulcus ibis) una mica fora del seu hàbitat natural. Aquella tarda i potser alguns dies més, havien decidit deixar passar les hores, mirant-se les aigües tranquil·les de l’estany. Val a dir que tres dies després ja no hi eren i ahir (3 de febrer) els vaig tornar a veure, no sé, no sé…
Esplugabous alçant el vol. Em van sentir arribar
Siluetes del esplugabous a les branques dels freixes, davant el camí d’Anton Prat que voreja l’estany
Corb marí gros (Phalacrocorax carbo) davant el Club Nàutic
El 5 de gener vaig tindre un cop de sort, veure un Corb marí gros (Phalacrocorax carbo) eixugar-se les ales. Ves per on, gaudeixo amb aquestes coses.
Al centre de la imatge el Corb marí gros
Avistador d’ocells reformat a l’Estany de Banyoles
Va ser una sorpresa molt i molt agradable, poder gaudir de l’avistador d’ocells reformat, s’ha convertit en un dels meus llocs preferits.
